Capítol 4

LA TRAÏCIÓ

... Zebú va anar a buscar al cap de la seva tribu, Aniol:

–Pare, pare! Dàlia ha caigut i s’ha trencat el peu. És amb la tribu Cendra Gris esperant la nostra ajuda! –va exclamar.

–Ara mateix me n’hi vaig. Primer aniré a cercar tota la tribu –va respondre, espantat, Aniol.

Tots els membres de Fum Negre no van dubtar ni un segon a agafar les seves eines més afilades i córrer cap al poblat Cendra Gris a buscar-la, molt preocupats pel que li hagués passat.

Mentrestant, a la tribu de la Cendra Gris, Corriol i Gebre passejaven tranquil·lament pel campament a l’espera de la tribu veïna. De sobte, van veure una espurna que provenia de la cabana de l’àvia. S’hi van apropar silenciosament i van veure l’anciana preparant unes eines: pedres, troncs afilats, puntes de sílex i molts més estris per caçar.

Corriol i Gebre es van mirar mútuament preguntant-se per què l’àvia volia aquelles armes tan perilloses si anar a caçar era feina dels homes. Però no es van dir res i van marxar corrents on l’àvia no els pogués veure ni escoltar.

Els nens, cansats d’aquella correguda, van arribar a la clariana, on hi havia Abisme i els altres nens de la tribu jugant a tirar pedres al riu. Entre tots van arribar a la conclusió que les armes eren per fer mal a la tribu del Fum Negre, no hi havia cap més explicació.

–L’àvia ens ha traït! –van exclamar tots alhora amb la boca oberta.

–Ai, què farem ara? –va dir Gebre, desesperada.

–A veure, tranquil·litzeu-vos –va dir Abisme amb un to responsable. –Sempre es pot fer alguna cosa.

Van estar una bona estona pensant fins que a Gebre se li va encendre la torxa.

–Tinc una idea – va dir ella, que sempre tenia solucions per a tot. –Podríem demanar al cuiner que ens deixés les pells que van sobrar ahir de l’estofat de mamut. Amb aquestes, podríem disfressar Corriol de xaman pacifista i quan arribi el temut moment en què els grans comencin una batalla, Corriol podria aparèixer i convènce’ls per fer la pau.

A Corriol, que posar-se pells a sobre no era el seu estil, no li va fer gens de gràcia aquella idea. Tot i així, els nens no tenien cap més opció si volien que l’àvia no se se sortís amb la seva. Al final Corriol s’hi va resignar  i ho va acceptar; ja sabia que, com sempre, li tocaria fer la feina bruta a ell.

Mentre Corriol s’estava acabant de guarnir amb les pells del mamut, la tribu del Fum Negre, amb Aniol al davant de tots, ja havia encetat el camí i es dirigia amb ànsies de guerra en busca de Dàlia.

Quan, des de lluny, van veure el poblat enemic, tots els membres de la tribu es van posar tensos recordant el passat i van córrer, decidits, amb les armes preparades. Un cop van ser a la clariana, es van topar amb alguns components de la tribu Cendra Gris i amb Dàlia, que seia al seu costat somrient.

–Dàlia, ens pensàvem que t’havien ferit –va dir Aniol a la seva filla, tot sorprès.

–No, pare, estic bé. Tot era un parany perquè vinguéssiu i les dues tribus féssim les paus. En aquesta tribu m’han acollit molt bé, sobretot l’àvia, que m’ha preparat una infusió d’herbes deliciosa…

Aniol va donar les gràcies a l’àvia per haver tractat tan bé la seva filla i es va apropar per fer-li una abraçada. En el moment que l’àvia i Aniol es fonien en una amistosa abraçada, una punta de punyal de sílex va aparèixer per sota de les pells de l’àvia. Tota la gent que hi havia al voltant va fer a l’uníson un crit esgarrifós:

–Aniol, aparta’t!! L’àvia et vol ferir!

Aniol va fer un salt enrere i va exclamar, vermell com la brasa de la foguera:

–Sou uns traïdors i mentiders! Això és la guerra! Companys de la tribu de Fum negre, agafeu les armes i ataqueu! Aquesta tribu ens vol aniquilar definitivament i quedar-se amb les nostres terres!

Quan una guerra campal estava a punt de començar, Corriol va aparèixer en escena disfressat de xaman pacifista. La resta es va quedar de pedra. Corriol es va posar entre els dos caps:

–Pareu. Fent la guerra no aconseguireu res.

–I tu qui ets? D’on has sortit? – van preguntar tots molt encuriosits.

–Sóc el xaman Totoro. Vinc d’un territori molt llunyà on no existeixen les baralles i els homes i els animals viuen en harmonia. Tot el que ens dóna la mare naturalesa ho compartim i no existeixen fronteres entre les nostres tribus. Estic fent un llarg camí recorrent totes les valls i muntanyes per veure com viuen els seus habitants i ajudar-los a solucionar els seus problemes de convivència.

–I què t’has cregut? Que impediràs que ataquem aquests miserables de la tribu de la Cendra Gris que fa anys que ens van prendre el territori i que ja ens han traït dues vegades?! –va cridar Aniol.

El xaman Totoro va contestar, amb un to molt calmat:

–I tu creus que fent la guerra aconseguiràs alguna cosa? Jo us proposo fer un pacte. Us donaré unes condicions. Si les compliu, viureu en pau vosaltres i tots els vostres descendents. La primera condició és que us demaneu perdó mútuament. La segona, que oblideu les guerres que vau tenir en el passat. I la tercera, que us prometeu que cap de les dues tribus passi gana mai més i que compartiu tot el que la mare terra us doni.

–Jo no hi estic d’acord –va dir el cap de la tribu del Fum negre.

–Jo tampoc. Per què hem de ser amics després del que ens vau fer? I ara! –va contestar l’àvia.

–Nosaltres? Vau ser vosaltres els que ens vau deixar sense menjar –va respondre Aniol.

–Prou de discutir-se, volem pau! –van començar a cridar tots els nens que eren allà al voltant presenciant aquella escena tan violenta.–Pau, pau, pau! –seguien tots alhora, cada vegada més fort.

L’àvia i Aniol es van mirar mútuament sense saber què dir-se. Finalment els dos van estirar els braços i van fer el símbol de la pau conegut per tots els habitants d’aquella vall, separant els dos dits del mig de les
seves mans.  Tots es van posar molt contents i enmig d’aquella eufòria Gebre va fer una proposta:

–Què us sembla si unim les nostres tribus i en formem una de sola? Jo havia pensat que ens podríem anomenar la tribu del Fum Gris i viure a la Fi del món. Allà estaríem envoltats d’un paisatge meravellós: un llac d’aigua cristal·lina, una gran cascada, una vegetació frondosa que ens donaria fruits de tota mena...

Els altres nens van contestar emocionats:

–Sí! Podríem anar junts a jugar amb l’aigua i banyar-nos!

I els adults van afegir:

–Teniu raó, ens agrada molt la idea de compartir territori i ser una nova família. Serem la tribu del Fum Gris. Això s’ha de celebrar amb un gran banquet!

Aquella nit van passar-s’ho molt bé tots junts en una festa on hi havia cuixes de mamut, sopa de cervell de cabra i costelles de porc senglar. Tot estava per llepar se’n els dits. Al cel hi havia lluna plena. Corriol i Dàlia, que seien de costat a la rotllana que tots havien fet al voltant del foc, es van mirar amb timidesa.

–M’ho estic passant molt bé amb tu avui –Corriol va xiuxiuejar a l’orella de Dàlia.

–Jo també –va contestar ella.

En aquell moment tots van saber que la tribu del Fum Gris mai desapareixeria.