Capítol 2

EL VIATGE DELS TRES COSINS

Van sortir de l’avenc i, lentament, Gebre va avançar un pas i un altre, fins a passar la línia de la fi del món. Corriol la seguia molt alarmat.

-Què fas? Tornem a la cova! – anava cridant.

-No siguis babau i camina! Estem començant una nova aventura! – va manar Gebre.

Corriol, veient que no tenia altra opció que seguir caminant al costat de Gebre, perquè sol no es volia quedar, li preguntà:

-Què volien dir aquestes pintures?

-L’àvia, si les hagués vist, ens hauria explicat que un grup de dones i nens estan collint herbes prop d’una cova i que, lluny, els joves de la tribu estan caçant prop del riu i que més enllà és on ara som nosaltres.

-I qui ho ha dibuixat? – continuà demanant Corriol.

-Això és el que jo vull saber. Crec que potser hi ha una altra tribu prop d'aquí.

Començava a fer-se fosc, Corriol i Gebre seguien caminant. Estaven cansats i tenien ganes de menjar i descansar. De cop...  van veure un animal petit i àgil com un conill i van decidir caçar-lo, tot i la pena que els feia. Quan el van atrapar, li van lligar les potes amb una liana i Gebre el va portar fins a arribar a una clariana. Allà van fer foc amb l’ajuda d’unes pedres.

Ja era de nit, el foc els va servir per coure el conill i per escalfar-se. Mentre menjaven el conill, van sentir un soroll. Creien que era un animal salvatge però... estaven equivocats! Era Abisme, que els havia trobat gràcies al fum del foc.

-Què feu aquí? – els va preguntar tota enfadada.

-Volíem saber què hi havia darrere de la fi del món – va dir Gebre.

-No digueu ximpleries! – va exclamar Abisme.

-Que no vols saber res del que hi ha allà al darrere? No tens curiositat? – va preguntar Gebre, enfadada amb la seva cosina.

-No és això, és que em sembla molt perillós – va comentar Abisme.

Gebre va posar una cara de pena tan gran que va convèncer Abisme, que encara dubtosa els va dir:

-Si voleu podeu anar-hi però amb una condició, jo vindré amb vosaltres.

I sense gairebé ni adonar-se’n, es van quedar tots tres adormits.

L’endemà, i gràcies al Sol que els va despertar, després de menjar quatre brots que portaven al fardell, van reprendre la marxa. Cada vegada s’allunyaven més de la seva tribu.

Tot caminant, Corriol va relliscar i es va fer mal al genoll.

-Estàs bé? – va preguntar Gebre.

-Ja sabia jo que no havíem d’haver vingut! – va exclamar Abisme, furiosa.

-No m’he fet mal, estic bé! – va cridar Corriol mentre intentava aixecar-se.

Abisme li va fer unes fregues mentre Gebre continuava caminant endavant. De cop es va quedar palplantada observant alguna cosa. Va fer un gran crit:

-La fi del món!

Abisme va agafar a Corriol de la mà i van anar corrents a veure com era la fi del món.
Gebre estava al·lucinant! No s’ho acabava de creure.

Aquell lloc era fantàstic! Espectacular! Hi havia uns arbres meravellosos, plens de fruits. Hi havia una herba d’un verd maragda preciós, un llac d’aigua cristal·lina i uns murs de pedra espectaculars.

Mentre tots tres contemplaven aquell paradís, Gebre es va adonar que aquells no eren uns murs de pedra normals. Eren dins d’una muntanya, però tot i així no va dir res, volia quedar-se allà per sempre. Encara s’estava fent il·lusions quan Corriol va exclamar:

-S’està fent fosc! Tornem!

Però Gebre i Abisme estaven capficades a quedar-se.

-No, jo em quedo – va dir una.

-I jo! – va dir l’altra.

Corriol no tenia altra opció que quedar-se, així que, com les seves cosines, va començar a fer-se el jaç. Van fer servir fulles i, tot i que no era gaire còmode, es van adormir de seguida.

L’endemà, després que el Sol els despertés, van reprendre la marxa sense menjar res. Continuaven allunyant-se dels seus, però sabien que havien de seguir endavant.

De cop i volta tot el cel es va posar gris i Corriol es va espantar molt. Gebre va sentir un soroll i volia descobrir d’on venia. Aleshores Abisme va dir:

-Un moment Gebre, no pots anar tu sola a investigar. Només faltaria que et perdessis.

-D’acord! – va dir ella.

-Jo no hi vull anar, tinc por! – va exclamar Corriol.

-Corriol, estaràs amb nosaltres. No et passarà res – va comentar Abisme.

I tots junts van reiniciar la marxa. Gebre va trobar un caminet i tots la van seguir.

De sobte, Abisme va preguntar tot encuriosida:

-Quin animal és aquell?

-No ho sé. Podríem anar allà i mirar-ho – va dir Corriol, tot encuriosit.

-D’acord! Però no ens hi acostem gaire – va contestar Gebre.

Quan ja havien caminat molt silenciosament una estona, tot acostant-se a l’animal, aquest es va enlairar.

Llavors, sorpresos al veure que volava, van intentar seguir-lo. Semblava nerviós, com si els volgués guiar cap a un lloc concret.

De sobte Abisme va dir:

-Pareu!

-Per què? – van preguntar els dos cosins a la vegada.

-Sento un soroll – va respondre ella.

-Doncs anem a mirar-ho – va dir Gebre.

-No! Pot ser molt perillós, hi aniré jo perquè sóc la més gran – va comentar Abisme. -Vosaltres quedeu-vos aquí.

Els cosins no li van fer cas i sense dir res l’anaven seguint perquè tenien por de quedar-se sols. Abisme, sense adonar-se de res, va continuar caminant endavant una bona estona. De cop i volta Corriol i Gebre van trepitjar una branca i es van espantar; aleshores Abisme els va veure. Es va aturar i els va preguntar:

-Què hi feu aquí?

-No volíem quedar-nos sols, teníem por – va comentar Corriol.

-Hem decidit venir amb tu – va dir Gebre.

-D’acord, però em podríeu haver avisat –va dir Abisme, molt seriosa.

Van anar caminant al seu costat tota l’estona. De cop, tot el terra va començar a tremolar. Els cosins i Abisme es van espantar molt i van córrer cap endavant. Van veure que els núvols feien uns dibuixos molt curiosos.

Al cap d’una estona van adonar-se que no eren núvols, sinó fum, que va desaparèixer de sobte. Gebre i Corriol, amb els nervis i les presses, es van entrebancar i  van caure. Abisme va ajudar Corriol  a aixecar-se i ell, mig plorós,  li va dir:

-Hem de tornar amb la nostra tribu, ens deuen trobar a faltar!

-No veus que ara no podem, està plovent molt! – va dir Abisme.

-Espavileu-vos, babaus! No us quedeu aquí parats discutint. Hem de buscar un refugi per no mullar-nos– va dir molt enfadada Gebre. -M’he fet mal al peu i, a més a més, estic cansada.

-Es veritat, més val que descansem una mica i quan pari de ploure ja continuarem.

Quan la tempesta es va acabar i el sol va tornar a lluir, Abisme es va despertar. S’havien adormit! Va intentar despertar-los però era impossible. Al cap d’una estona, i veient que no hi havia res a fer, va agafar una gran pedra i la va llençar contra el terra esperant que amb el soroll es despertessin.

PUUUUUUUUUUUMBAAAAAAAAAA!!!!

Es van despertar alhora.

-Ja era hora de que us despertéssiu – va dir Abisme. -Tinc molta gana, anem a buscar alguna cosa per menjar.

De cop, va aparèixer l’ocell que els havia guiat. Al mateix temps el sol es començava a amagar darrere de...